Ja sabem com t'agrada aixecar el braç i calcular el pol d'on ve el vent,
Ja hem gaudit de l'estil que exhibeixes quan marxes corrents.
Ja hem entès que ets una ànima errant que abandona les cases quan tothom dorm,
Que t'agrada menjar quan hi ha gana i dormir si ve son.
Però pensa't-ho bé que després, tard o d'hora, sempre arriba el moment
Quan s'obre com una flor rara el penediment
I entens, com si totes les bruixes del món coincidissin llegint-te el futur,
Que és cosa de temps que et sorprenguis pensant que ho tenies,
Que jo creia en tu.

Ja sabem que tres mil aventures bateguen rabioses lluny d'aquest racó,
Que els guerrers s'avorreixen si no hi ha una mica d'acció.
Ja hem previst que només moriràs si algú et clava una daga daurada en el cor
I que on t'enterri una bona gent hi creixerà un roure fort.
I és quasi entranyable que oblidis tan ràpid que sempre arriba el moment
Quan s'obre com una flor groga el penediment.
Si ho saps com si totes les bruixes del món t'estiguessin llençant un conjur,
Una rima ancestral que et farà recordar que ho tenies,
Que jo creia en tu.

Si em llevés i fos rei, reuniria les Corts per incloure en el codi penal
Que es prohibeixi a la gent 'nar pel món buscant res que no pugui anomenar.
Que la por estaria allà però, potser, per variar, aprendríem a passar-la junts
I no et veuria mai més explicant-me que bé estaves quan ho tenies,
Quan jo creia en tu.